Tornar
1-2: Orgull i suor
L'Espanyol trenca la mala sort a Riazor i s'imposa al Depor en un partit intens
L'Espanyol va acabar aquesta tarda amb la mala sort que el perseguia a Riazor des de fa vuit temporades gràcies als gols de Baptistao i Gerard Moreno. Des de la temporada 2009-2010, els blanc-i-blaus no sumaven una victòria en un camp que, històricament, se li ha ennuegat a l'Espanyol. La concentració i l'encert blanc-i-blau, sobretot en la primera meitat, van ser suficient per sumar un triomf que consolida la posició 'perica' a la classificació.
L'Espanyol s'havia conjurat per oferir una imatge competitiva en aquest tram final de la Lliga. No volia frenar en les seves aspiracions de continuar instal·lat entre la primera meitat de la classificació. Durant setmanes va lluitar per aconseguir la setena plaça però les matemàtiques el van deixar fora la passada setmana. Ara, en els partits que queden, tocava tirar de professionalitat, orgull i compromís per seguir sumant punts. No regalar res. No cedir. No deixar-se portar. Aquesta era la consigna i amb aquesta intenció va sortir l'equip a Riazor.
Al davant, un Deportivo que tira de calculadora i mira de reüll els rivals que el persegueixen per sota per sentenciar la seva permanència, cosa que persegueix des de fa diverses jornades. Una victòria necessitava. I els gallecs es van aplicar a tancar els espais i intentar frenar la creació catalana en un partit que es va jugar a velocitat de vertigen tot i la calor estiuenca de La Corunya. Si s'armaven enrere, Andone i O. John havien de posar la intensitat davant. El romanès va avisar amb un xut desviat aconseguit en la seva velocitat. Va ser un avís del que esperava. Però Arribas, amb una relliscada, va deixar la pilota en safata per Baptistao que va tenir una eternitat per estudiar per on batria Lux en la seva sortida. El gol blanc-i-blau va asserenar als de Quique i va retallar, d'arrel, els ànims locals. Això sí que no ho esperaven. Poc després Gerard ho va intentar des de fora de l'àrea i una mica més tard, Diego López va treure la mà per aturar un xut de Çolak.
El partit s'havia instal·lat en el vertigen, la cercavila que ningú volia. L'Espanyol trobava espais i el Depor s’atropellava buscant com arribar com més aviat millor a la porteria catalana. En una contra, Piatti va treure el manual i va dibuixar un regat acadèmic i una cessió perfecta perquè Gerard posés el segon abans de la mitja hora de joc.
Un xut de Borges al pal va ser el millor bagatge local en els minuts de l'entusiasme per reduir l'avantatge abans del descans. No ho va aconseguir, però sí poc després d'iniciar la segona meitat. John es va fabricar una passada entre un núvol de defenses i Andone va rematar des de prop al fons de la xarxa. Els locals van començar a pensar que era possible la remuntada. I més quan Arribas va rematar de cap al travesser quan encara no s'havia arribat al minut 50.
L'Espanyol es va treure de sobre la pressió local i va començar a llançar contres amb evident perill, però sense prou profunditat. Quedava una eternitat per gestionar un partit que seria intens i accelerat fins al final. El partit estava trencat, descosit. Es jugava a impulsos i se succeïen els atacs a força de cor i pulmons. Patiment sense fi a la grada i al camp.